Hace alrrededor de diez años atrás la comunidad internacional, es decir, Europa Occidental y EEUU se escandalizaba y ponía el grito en el cielo con los rickshaws (carritos empujados por pobres para el transporte de personas) que nos mostraban algunos films sobre la India. Parecía el colmo de lo inhumano y en consecuencia decenas de ONG's denunciaron esta explotación del ser humano. Parecía un hecho horroroso y lejano, como casi todo lo que pasa en el tercer mundo y a través de la televisión ..... ay los pobres, que penita dan.
El 16 de Agosto de 2005 se publicaba una noticia al respecto en la cual se anunciaba el fin de los "caballos humanos" en Calcuta de una manera progresiva por considerarse un medio de transporte inhumano y que vulneraba los derechos fundamentales del hombre (http://www.elmundo.es/elmundo/2005/08/16/solidaridad/1124190736.html).
El Martes pasado, MTV monta un festival de música en Valencia el cual es retrasmitido a todo el mundo. Fue todo un éxito como sabréis. En dicho festival colaboraba Caja Madrid de una manera muy curiosa: tenía un stand al cual tu podías acceder y te facilitaban varios servicios entre ellos el de ver a hombros de un chulazo el concierto ..... eso si, requisito indispensable, ser mujer. Estos hombres, guapos y fornidos, se paseaban por todo el concierto, con chicas subidas a los hombros ofreciendo sus servicios de "AUPADORES"!!!
Es curioso ... hace un tiempo nos escandalizaba ver en India gente tirando de carros de sras adineradas ... sin embargo, aquí vemos normal ver chicos de gym aupando mujeres, no olvidemos 14% en paro, en hombros. No me cabe duda de que los chicos de aquí seguramente han tenido mas capacidades de elección en su vida que los pobres de India, estan mejor alimentados, sus condiciones laborales son mucho mas decentes, cotizan etc ..... però, el transfondo no sigue siendo el mismo ??? La inhumanidad inherente no sigue siendo la misma ? El uso de las personas en pro de otras es justo ?
Ya se sabe ... no es lo mismo salir en la Mtv que en la ciudad de la alegría. Pero que modernos nos hemos vuelto.
arghghghghfffff
jueves, 26 de febrero de 2009
miércoles, 25 de febrero de 2009
De Monólogos y otras cosas
Hoy he estado haciendo limpieza de armarios. No es algo que haga a menudo, sobretodo en la habitación que tengo en casa de mis padres, porque vengo de uvas a peras. Últimanete estoy pasando más tiempo del que desearía y bueno, ... tengo que decir que en la limpieza han salido cosas maravillosas.
Cuando me he dirigido a los estantes de los libros las sorpresas han sido mayúsculas ... entre muchas otras cosas, he encontrado un viejo libro de monólogos, de cuando hacía teatro, ... uno de esos libros que te tocan la fibra y que sueñas con llegar a representar alguno de sus monólogos algun día. El libro en cuestión se llama "Cèlules T i simpatia", no es más que un compendio de monólogos teatrales por un autor, Michael Kearns, americano, gay y abiertamente seropositivo que aborda el tema del sida con una rabia y una fuerza que cuando lo lees es imposible que te deje indiferente. El libro está escrito a principio de los 90 y pese a todo, ... con todo lo que eso supone a nivel de encasillamientos y prejucios que había entonces respecto al Vih-Sida ... aún así, sus monólogos intentan romper todos esos prejucios .... y lanzan el punto de vista humano que se esconde detras de la enfermedad.
En memoria de esa época, de la que útlimamente tanto me acuerdo ...... la del teatro, la música, ... la familieta .... y algunos compis que tanto me vienen a la cabeza .. voy a reescribir uno de los monólogos de este señor que tanto me gustan. Además, ... me parece una bonita manera de abrir un blog, no ???
Cuando me he dirigido a los estantes de los libros las sorpresas han sido mayúsculas ... entre muchas otras cosas, he encontrado un viejo libro de monólogos, de cuando hacía teatro, ... uno de esos libros que te tocan la fibra y que sueñas con llegar a representar alguno de sus monólogos algun día. El libro en cuestión se llama "Cèlules T i simpatia", no es más que un compendio de monólogos teatrales por un autor, Michael Kearns, americano, gay y abiertamente seropositivo que aborda el tema del sida con una rabia y una fuerza que cuando lo lees es imposible que te deje indiferente. El libro está escrito a principio de los 90 y pese a todo, ... con todo lo que eso supone a nivel de encasillamientos y prejucios que había entonces respecto al Vih-Sida ... aún así, sus monólogos intentan romper todos esos prejucios .... y lanzan el punto de vista humano que se esconde detras de la enfermedad.
En memoria de esa época, de la que útlimamente tanto me acuerdo ...... la del teatro, la música, ... la familieta .... y algunos compis que tanto me vienen a la cabeza .. voy a reescribir uno de los monólogos de este señor que tanto me gustan. Además, ... me parece una bonita manera de abrir un blog, no ???
PHOENIX
Phoenix és un sense-sostre veterà del Vietnam, negre o hispànic, d'uns cinquanta anys.
Ei, tios. Em dic Phoenix, com la ciutat no com l'ocell. He pres MDA, m'he empassat LSD, he tremolat de Delirium Tremens i he volat sense l'ajuda de la TWA. He donat positiu de VIH i m'he quedat cec de CMV. Es veritat, no puc V-E-U-R-E. I ara les bones notícies: fa sexianta tres dies que em mantinc net i sobrei. Res de res, tios. Cap merda circula per les meues venes, tios. M' he estat fotent droga des que era adolescent. Ho vaig aprendre a la presó. Vaig aprendre a fer moltes coses a la presó He estat a dins i a fora de la presó durant els darrers trenta anys, la majoria a dins. La primera vegada va ser per un minirobatori. No t'ho passes molt bé però he aprés que et tracten millor allà a dins que aquí a fora, al carrer. Pensa-hi: tres àpats al dia, un sostre sobre el teu cap, una família. Lúltima vegada que vaig sortir va ser el 1985. M0havien tancat per un robatori a mà armada. Des d'aleshores que visc als carrers. Tinc una confortable caseta sota l'autopista de Hollywood. Estar tancat no et prepara precisament per treballar. M0imagineu a les ordres de ningu? Faig tot el que puc per no ficar-me en problemes. Demano diners en lloc de robar-los. Ara que sóc cec és més fàcil pidolar. Tens una moneda, tio? Em fotia droga tot i sabent qeu m'estava matant. Fara uns sis mesos vaig tenir unes diarrees molt fortes. Cosa que es força extrany per a un ionqui ja que el més normal es que et passis setmanes sense poder cagar. La diarrea no parava, malgrat que gairebe no mejava. Després vaig comenár a perdre visió. Primer d'un ull, després de l'altre. Ho sabia. No necessitava que cap metge m'ho digués. Llegeixo el diari. Llegeixo el diari. Ara sóc cec i tinc el llençols plens de merda. Això és la part bona de no tindre casa: quan et vénen ganes de cagar, no has de sortir corrents al lavabo.
Fa un parell de mesos, seixanta-cinc dies per ser exactes, un noi molt jove amb una veu molt dolça va venir a la meva caseta i em va oferir un grapat de xeringues i una mica de lleixiu. Sóc molt sensible a les veus ara que no puc veure. I a les olors. Aquell noi feia olor de bugaderia, de net. Deu tenir uns vint o uns vint-i-un anys. Sonava molt educat. I una mica superior. Però amable. Com ja he dit: dolç. No el vaig creure quan em va dir que era drogaddicte. "M'he refet" , va dir el noi. "Sóc un drogaddicte refet seropositiu i mentre sigui viu, vull ajudar perqué no se n'escampi més". Li vaig dir que trucava a la meua porta una mica tard però que gràcies, de totes maneres. El Max va tornar l'endemà. Vull dir el Lluís. Aixií és com es diu: LLuís. Jo estava fet un desastre. Un fàstic. Amb merda als pantalons. Brutísim. Va dir que l'acompanyés a una reunió de drogaddictes seropositius. Feia bona olor. Després de rentar-me, em va dir que era gai, cosa que jo ja m'havia imaginat. A mi tant se me'n fotia. Estava massa malalt i massa cansat per dir que no. Feia olor de flors. No recordo gaires coses d'aquella primera reunió excepte que tots eren homes. I que les seves veus, algunes eren realment masculines, d'altres més dolces, com la del LLuís, eren plenes de rialles. Alcohòlics i drogadictes seropositius pixant-se de riure. Més tard el LLuís em va dir qeu tenia sort d'estar cec perquè no havia vist les expressions de les seues cares quan, amb la seva ajuda, vaig travessar la porta. Però, després duns dies, em an acceptar. Em van dir que jo era "químicament dependent"; sempre havia pensat que era ionqui. Deia a tothom germà. Els agradava. "Ei, germà que passa?" El LLuís, em va donar el seu gat, el Max. Vam tenir una baralla perquè jo volia continuar vivint sota l'autopista. Ja havia anat a la clínica, no hi havia prou? No, em va dir, és important compartir una casa. Poder tocar alguna cosa, algú. O sigui que em va donar el Max, un gat castrat. Viu amb mi. A vegades li dic al gat LLuís i al Lluís Max. És posible que sigui la malaltia. Avegades acaricio el Max i son els cabells llargs i sedosos del LLuís els que tinc entre els dits. És possible que sigui la malaltia. He estat tractant de suicidar-me els últims trenta anys i finalment a començat a funcionar. Cago'n Déu. Els últims seixanta-tres dies hanestat un miracle, tios. He estat estimat pe, finalment, per un marieta i el seu gat. I no vull morir. Vull estimar. Vull dir, viure. És possible que .... Però sabeu que?? Estic preparat per ... el que sigui. Aquest noi fa olor de matí. Fa olor de pluja. Fa olor de vida.
Ei, tios. Em dic Phoenix, com la ciutat no com l'ocell. He pres MDA, m'he empassat LSD, he tremolat de Delirium Tremens i he volat sense l'ajuda de la TWA. He donat positiu de VIH i m'he quedat cec de CMV. Es veritat, no puc V-E-U-R-E. I ara les bones notícies: fa sexianta tres dies que em mantinc net i sobrei. Res de res, tios. Cap merda circula per les meues venes, tios. M' he estat fotent droga des que era adolescent. Ho vaig aprendre a la presó. Vaig aprendre a fer moltes coses a la presó He estat a dins i a fora de la presó durant els darrers trenta anys, la majoria a dins. La primera vegada va ser per un minirobatori. No t'ho passes molt bé però he aprés que et tracten millor allà a dins que aquí a fora, al carrer. Pensa-hi: tres àpats al dia, un sostre sobre el teu cap, una família. Lúltima vegada que vaig sortir va ser el 1985. M0havien tancat per un robatori a mà armada. Des d'aleshores que visc als carrers. Tinc una confortable caseta sota l'autopista de Hollywood. Estar tancat no et prepara precisament per treballar. M0imagineu a les ordres de ningu? Faig tot el que puc per no ficar-me en problemes. Demano diners en lloc de robar-los. Ara que sóc cec és més fàcil pidolar. Tens una moneda, tio? Em fotia droga tot i sabent qeu m'estava matant. Fara uns sis mesos vaig tenir unes diarrees molt fortes. Cosa que es força extrany per a un ionqui ja que el més normal es que et passis setmanes sense poder cagar. La diarrea no parava, malgrat que gairebe no mejava. Després vaig comenár a perdre visió. Primer d'un ull, després de l'altre. Ho sabia. No necessitava que cap metge m'ho digués. Llegeixo el diari. Llegeixo el diari. Ara sóc cec i tinc el llençols plens de merda. Això és la part bona de no tindre casa: quan et vénen ganes de cagar, no has de sortir corrents al lavabo.
Fa un parell de mesos, seixanta-cinc dies per ser exactes, un noi molt jove amb una veu molt dolça va venir a la meva caseta i em va oferir un grapat de xeringues i una mica de lleixiu. Sóc molt sensible a les veus ara que no puc veure. I a les olors. Aquell noi feia olor de bugaderia, de net. Deu tenir uns vint o uns vint-i-un anys. Sonava molt educat. I una mica superior. Però amable. Com ja he dit: dolç. No el vaig creure quan em va dir que era drogaddicte. "M'he refet" , va dir el noi. "Sóc un drogaddicte refet seropositiu i mentre sigui viu, vull ajudar perqué no se n'escampi més". Li vaig dir que trucava a la meua porta una mica tard però que gràcies, de totes maneres. El Max va tornar l'endemà. Vull dir el Lluís. Aixií és com es diu: LLuís. Jo estava fet un desastre. Un fàstic. Amb merda als pantalons. Brutísim. Va dir que l'acompanyés a una reunió de drogaddictes seropositius. Feia bona olor. Després de rentar-me, em va dir que era gai, cosa que jo ja m'havia imaginat. A mi tant se me'n fotia. Estava massa malalt i massa cansat per dir que no. Feia olor de flors. No recordo gaires coses d'aquella primera reunió excepte que tots eren homes. I que les seves veus, algunes eren realment masculines, d'altres més dolces, com la del LLuís, eren plenes de rialles. Alcohòlics i drogadictes seropositius pixant-se de riure. Més tard el LLuís em va dir qeu tenia sort d'estar cec perquè no havia vist les expressions de les seues cares quan, amb la seva ajuda, vaig travessar la porta. Però, després duns dies, em an acceptar. Em van dir que jo era "químicament dependent"; sempre havia pensat que era ionqui. Deia a tothom germà. Els agradava. "Ei, germà que passa?" El LLuís, em va donar el seu gat, el Max. Vam tenir una baralla perquè jo volia continuar vivint sota l'autopista. Ja havia anat a la clínica, no hi havia prou? No, em va dir, és important compartir una casa. Poder tocar alguna cosa, algú. O sigui que em va donar el Max, un gat castrat. Viu amb mi. A vegades li dic al gat LLuís i al Lluís Max. És posible que sigui la malaltia. Avegades acaricio el Max i son els cabells llargs i sedosos del LLuís els que tinc entre els dits. És possible que sigui la malaltia. He estat tractant de suicidar-me els últims trenta anys i finalment a començat a funcionar. Cago'n Déu. Els últims seixanta-tres dies hanestat un miracle, tios. He estat estimat pe, finalment, per un marieta i el seu gat. I no vull morir. Vull estimar. Vull dir, viure. És possible que .... Però sabeu que?? Estic preparat per ... el que sigui. Aquest noi fa olor de matí. Fa olor de pluja. Fa olor de vida.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)